Els dos mosaics més famosos estan situats als costats de l'altar encarats entre ells: es tracta de l'emperador Justinià I i la seva esposa, l'emperadriu Teodora.
Sant Vidal, però, està més allunyat de l'arquitectura paleocristiana, substituint la idea d'«espai-camí» de les primeres basíliques per la de «contemplació de l'àmbit celestial», amb un més gran caràcter ascencional gràcies a l'esvelt tambor que sosté la cúpula.
L'altra escena mostra el Summe Sacerdot d'Israel Melquisedec a l'altar, amb la copa sacramental i els dos pans; es troba davant d'un temple.
Es té notícia del cost exacte de l'edifici, ja que quedà inscrit en l'epitafi del seu donant, Iulianus Argentarius: 26.000 sòlids d'or.
Es va alçar per dotar aquesta gran ciutat d'un temple digne d'una ciutat que era la segona capital de l'imperi i que, per tant, tenia un fort contingut propagandístic.
Encara que s'ha perdut, és de suposar que l'església va disposar d'un iconòstasi que separava i ocultava l'altar durant certes fases de la litúrgia, i també d'un templet o cimbori situat sobre el mateix iconòstasi.
Els mosaics que decoren l'interior del temple són uns dels de més alta qualitat i més variats de l'art bizantí (vegeu la secció Mosaics).
Aquesta cúpula està envoltada d'exedres de dues ordres superposades amb miradors de triple arcada cap a l'altar major.
L'emperador Justinià I (527-565) va ser el protagonista del període de màxima esplendor de l'Imperi Bizantí, anomenat «primera edat d'or» (segle VI).
