L'artista contemporani valencià Lluís Dalmau va viatjar el 1431 a Flandes per encàrrec d'Alfons V d'Aragó, on va conèixer l'obra de Van Eyck i podria haver estat una temporada al seu taller.
El 1823 es va poder confirmar aquesta autoria en descobrir una inscripció al marc de l'obra, on Jan van Eyck indicava que ell va ser qui va acabar l'obra començada pel seu germà.
Jan van Eyck combinava el tremp d'ou i l'oli en les diferents capes aconseguint un efecte especial degut al diferent índex de refracció de la llum d'ambdues substàncies.
Van Eyck va utilitzar la seva tècnica a l'oli com un dispositiu òptic i com a eina conceptual.
L'èxit de l'artista utilitzant la seva tècnica com a eina per augmentar la seva visió pictòrica, va ser crucial en la reeixida manifestació del seu concepte artístic sobre tela.
El rei Alfons era un gran admirador de l'art flamenc i va arribar a posseir dues obres de Van Eyck, avui desaparegudes: el Tríptic Lomellini i un Sant Jordi.
A l'obra de l'humanista genovès Bartolomeo Fazio De viris illustribus escrita el 1454, aquest el presentava com "el pintor principal" de la seva època, dins del grup dels millors en què situava a Roger van der Weyden, Gentile da Fabriano i Pisanello.
Es tracta d'un artista que tenia consciència de la seva pròpia importància, i fou un dels primers artistes flamencs que va signar i datar les seves pintures en els marcs, llavors considerats una part integral de l'obra (sovint es pintaven els dos alhora).
