Segons Bottke, l'impactor de Chicxulub era un fragment d'un cos pare molt més gran, d'uns 170 km de diàmetre, mentre que l'altre cos impactor hauria mesurat uns 60 km de diàmetre.
Gerta Keller, de la Universitat de Princeton argumenta que mostres recents de nuclis de Chicxulub demostren que l'impacte es produí uns 300.000 anys abans de l'extinció, de manera que no podria haver-ne estat el factor causant.
La conferència d'aquell any tingué poca assistència i el seu informe atregué una escassa atenció; irònicament, molts dels experts en cràters d'impacte i el límit K-T estaven assistint a una conferència diferent sobre els impactes contra la Terra.
Dins l'estructura, el límit K-T està deprimit a entre 600 i 1.100 metres, en contrast amb la profunditat normal d'uns 500 metres a cinc quilòmetres de l'estructura d'impacte.
Els Alvarez, que aleshores eren tots dos membres de la facultat de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, postularen que l'extinció fou aproximadament contemporània amb la data teoritzada de formació del cràter de Chicxulub, que podria haver estat causat per un tal impacte gran.
Al seu document del 1991, Hildebrand, Penfield i altres descrigueren la geologia i composició de l'estructura d'impacte.
Al llarg de la vora del cràter, hi ha aglomeracions de cenotes o dolines, que suggereixen que hi hagué una conca d'aigua dins l'estructura durant el període Terciari, després de l'impacte.
